S’acomiada del
boixac, el pensament i el ciclamen. Deixa enrere els pigments que han colorat
les seves últimes hores per endinsar-se en el gèlid sentiment que el matrimoni
li fa revenir. Acaba d’ablanir-se amb la pel·lícula que no pot faltar per
Nadal: Love Actually. Es promet que
abans de deixar aquest viure injust la compartirà amb ell. I potser aleshores,
només si el matrimoni ja es panseix, l’agonia de veure l’amor esplendorós
deixarà de ser el suplici de l’absència per tornar-se el bes més dolç de la viola.
Aquest perfum fràgil de flor d’ametller, quin anhel més punyent!
Pensa que aquesta
època hauria de ser-li un regal de sinceritat. Com aquelles línies finalment
declarades en el film: Just
because it’s Christmas (and at Christmas you tell the truth)... Però la dàlia no rep veritats, sinó assots
de grisor i verins de matrimoni. L’han tornat incrèdula. Només vessa espines de
sal i deixa que la gelada li oprimeixi el pit. Al cap i a la fi, l’única
certesa és la rapidesa amb què la buidor l’omple. Es limita a repetir-se
aquella cançó que l’ha calat fa uns minuts: «And I won’t go, I won’t sleep, I can’t
breathe until you’re resting here with me». Here with me, de Dido.
Ni el Nadal serà
suficient, pensa. Un cop més les nits passaran en va, solcades de mancances.
Envellirà amb la fosca coercitiva. Les dues, agafades de la mà, caminaran cap a
la desesperança deixant a cada petjada un rastre esborradís. I el sol seguirà
ponent-se per l’oest i els ocells seguiran volant enllà de les finestres i la
viola seguirà avivant els hiverns.
Però
la dàlia no venç el fred.
Anna
