D'aquí a dos dies és Sant Jordi. Aprofitant que és per a mi la millor festa de l'any, faig un foradet en el meu temps agitat per dedicar-me a allò que m'agrada fer, encara que no sigui d'alta qualitat el resultat.
Això és l'únic que puc escriure ara mateix. Va començar essent una prosa, però ràpidament deixava veure que era una prosa altament poètica. Per tant, vaig decidir fer-ne una poesia, tot i que no es un gènere que acostumi a tocar molt sovint - deixant a part l'haiku -, aquest cop necessitava llançar-m'hi de cap. El títol podria ser La rosa transparent, Ardor errada o, fins i tot, Sant Jordi endolat. Però m'he decantat finalment pel títol que he deixat.
La poesia de l’altre
Obro els ulls
Un
vint-i-tres d’abril
dolorós com mai,
car la tradició em fulmina a mi
i a la meva flama amagada.
El dia i la massa m’obliguen
–i qui digui el contrari
no sap de què parla–
a ofrenar sense esma
la falsa amada.
La flor vermella de l’amor,
de la passió, el perill,
el turment, la tortura,
la rosa de Sant Jordi,
només ardor errada.
Surto de casa
La
brisa lleu i fina del matí
m’anticipa sota el sol feble
amorosívol que avui farà bon dia,
i prova de fer del meu humor
un ocellet amb alegria,
poblant el meu cor gris i trist
per a una mica de joia fingida.
Sóc un home covard?
Qui sap on mena
la inconeguda resposta!...
Hauria de dir-li a ella, per fi,
un jorn afligidor com avui,
que l’estimo?
Ella, que és qui hauria
de rebre la meva rosa;
ella, que cada dia
amb ses mirades em canta
el seu amor
i amb els mots no parlats
–o parlats a mitja veu–,
em diu que m’estima,
es mereix escoltar-me la veritat.
Però no puc.
I la persistència del seu
desequilibri agònic s’enfila
i es clava al meu cor
com fletxa candent
que endola nit i dia.
Surto del metro
Avui ella serà la reina,
la vencedora ternària,
mes també l’ànima més trista.
Li mancarà la meva vermella,
preciosa i ardent flor de foc,
i la resta seran sols
frívoles estelles.
I sortirà del lloc amb un comiat
melancòlic , esguardant-me els ulls
amagadors però igualment melancòlics,
pregant-me sense dir res,
per últim cop, que li digui que
jo també l’estimo.
Però no ho faré. No puc.
Sé que no sóc honrat
amb mi mateix, i això
ressona en ella en un dolor infinit
i en una gran frustració en ambdós:
nostra posició d’escorça
és diferent.
No han de veure’ns junts.
Entro al lloc
L’olor del lloc
perenne
em fa decidir d’escriure-li
la més gran insinuació.
Per salvar ma petita amorosa
d’una angúnia anhelosa
per la meva basarda vana:
“Avui és Sant Jordi
i no et puc regalar
una rosa”.
Però com sóc jo qui ha
escrit aquests versos, dic que també pot acabar així:
I ella, persistent i lluitadora,
em respon:
“Pots i ho saps. Coneixes el lloc.
Dos quarts de dues.
M’hi trobaràs sola”.
Amb el cor una mica desolat, mes força esperançat,
 |
| If only that rose was enough... |
Anna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada