Escriure, per què?
Escriure per viure. Dit d’aquesta manera podria
semblar una mica exagerat, però és així almenys per alguns éssers estranys –m'hi incloc– que
tenen la necessitat de plasmar paraules en el paper i fer un ús literari de
gairebé tot allò que resulta interessant.
L’art d’escriure és potser un dels més
peculiars, tot i que és un dels més coneguts. Encara que el món literari té
molta força entre la societat pel que fa a la lectura, el nombre de persones
que es dediquen a escriure per ofici és una mica més reduït. Jo diria que cada cop més,
potser. O potser no. Però, per què hi ha persones que escriuen per plaer?
M’imagino que aquest és un assumpte que varia
segons la persona: hi ha persones que comencen a escriure per reivindicar
alguna cosa, per fer-se sentir; d’altres que ho fan perquè tenen imaginació,
certa gràcia per explicar històries i val la pena que siguin llegits; d’altres
que no s’hi dediquen professionalment però que els agrada escriure per a ells
mateixos, potser inconscientment de manera terapèutica; d’altres que ho fan
simplement per a passar l’estona d’una manera agradable, perquè gaudeixen
escrivint; i hi ha persones que senten una necessitat d’escriure-ho tot. D’aquestes
últimes en parlaré més endavant.
Sigui com sigui, l’escriptura és un món, una manera
de viure diferent. Alguna cosa hi ha entre les persones que escriuen que –per
més divers que sigui allò que escriuen– fa que mirin la vida d’una manera més
especial, més atenta. D’aquí surt també la importància de mirar. Escriure,
doncs, serveix per a expressar l’inefable, per a posar en ordre el que trobes
quan mires endins i quan mires enfora. I aprofitar aquestes percepcions per a
fer literatura. Hi ha, per exemple, poemes preciosos i ben diferents segons qui
l’ha escrit, però darrere de cadascun s’hi amaga una persona amb més o menys
formació que té una un punt de connexió en la seva manera de ser que el fa semblant
als altres, perquè ha decidit captar un instant, un record, un sentiment
elegíac, un amor, una guerra, una Guerra, una vida... Ha decidit deixar-ne
constància d’una de les maneres més belles: amb paraules.
L’escriptor atent té una mena de
cervell-esponja, capaç d’acumular vivències personals o alienes, guardar-les
prudencialment i usar-les per crear. Una bona manera de començar és observant.
A partir d’aquí, la literatura de ficció ofereix un ampli ventall de gèneres i
d’històries diferents gràcies a la diversitat de persones que habitem aquest
món. Gràcies a això, podem llegir des de novel·les de terror fins a la més
brillant literatura eròtica.
A més de l’entreteniment que pot suposar per a
la gent, com a aspecte secundari, l’essència de l’escriptor viu a dintre de cada
individu. Mentre hi ha persones que escriuen perquè gaudeixen escrivint, n’hi
ha d’altres que ho fan per una necessitat que no se sap ben bé d’on prové, de
vegades. Potser té una resposta fàcil: escriure per ser, per sentir que ets.
Això pot portar a escriure fins i tot en els moments més dolorosos de
l’existència.
Potser s’hi neix. Arriba un punt a la vida en
què et qüestiones si has de començar a sentir qui ets, a conèixer-te de debò.
Les circumstàncies que ens envolten no són precisament el que afavoreix aquesta
immersió personal necessària per arribar a conèixer la veritat oculta, per això
l’escriptura és el recer d’aquells que volen morir sabent una mica més, i morir
havent viscut més.
És possible que hi hagi fins i tot una manera
d’anticipar escriptors: sense saber ben bé què busquen, hi ha personetes que
des de petites escriuen per recordar un dia que va ser important, o escriuen
cartes d’amor per encisar algú, o creuen que la millor manera de fer un regal
és incloent-hi paraules. Si a més queden escrites i no “se les emporta el vent”,
ja es pot considerar un dels millors regals que pots fer. Potser tot comença
amb una sensibilitat especial... No obstant això, també existeixen els anti-lletres,
que consideren avorrit i poc valuós un obsequi així, però aquest no és el cas
dels escriptors. La literatura de no ficció és l’altre aspecte més fascinant
del món de l’escriptura, i és ben cert que no tothom l’aprecia.
L’escriptura és, deixant de banda l’oralitat,
la manera més bonica de transmetre els teus pensaments i sentiments a algú que
estimes, ja sigui de manera directa o encriptada. A més, escriure serveix per a
moltes coses a la vida d’algú. Serveix per pensar, créixer, riure, plorar,
gaudir, imaginar, enamorar, enamorar-se, desenamorar-se, criticar, insultar,
matar... És una arma potent, la paraula: tres versos et poden crucificar; una
frase et pot fer viatjar d’una bufetada del cel a l’infern. Escriure és
escurçar distàncies, o fer-ne abismes: una sola paraula et pot separar d’allò
que desitges ferventment.
Aquests éssers que tenen una necessitat
d’escriure són propensos a fer un diari. Aquesta és una altra escriptura que se
separa força de la resta pel que fa al protagonista, per exemple, si és que
n’hi ha algun. El fet de relatar la jornada diàriament és una presa de
consciència tremendament important. A més, arriba un moment en què t’adones que
has perdut el temps deixant passar els dies sense escriure, sense deixar
constància dels moments, que el temps mateix va tornant borrosos fins a
esborrar-los, de vegades. Amb el pas del temps, allò que un dia et semblava la
vida, passa a ser un record guardat en uns fulls que seran recuperats quan
sigui el moment. Entre aquests fulls s’hi amaguen diverses vides, i són un
tresor que et permet tornar enrere i “reviure” instants tal com els vas percebre
una vegada. Més encara, et permet veure com ja no sents el que senties quan ho
vas escriure, perquè aquests fulls ja han passat pel sedàs del Temps.
Així doncs, l’escriptura també serveix per
“intertextualitzar-se” –qui sàpiga de què parlo m’entendrà–, i viure històries
d’una manera intensa. Serveix per indagar a fons en les relacions privades, en
aquelles relacions humanes que normalment no mencionem però que hi són. Serveix
per deixar anar l’ésser passional que som
sense que ningú ens ho pugui prohibir. De vegades serveix també per a
comunicar-se d’una manera que no és permesa verbal o físicament. No tothom
té la profunditat, l’habilitat o la gràcia per destriar textos. A més, una cosa
molt important que et fa veure l’escriptura de conèixer la veritat en tu mateix
és que fa adonar-te d’algunes coses que podries haver passat per alt o no
considerat transcendentals, prendre consciència del que és realment vàlid en
aquests anys d’existència que anomenem vida.
Aquesta necessitat és de vegades cruel. Fins i
tot en aquells moments devastadors en què arribes a plantejar-te deixar-ho tot,
no escriure més i oblidar-te fins i tot de qui ets (o creus que ets), aquesta
necessitat imperiosa que obliga a escriure persisteix. Serà potser perquè
l’escriptor es va formant com a persona fins i tot essent capaç d’escriure –i
per tant reviure– uns instants demolidors amb els quals l’únic que vol fer és
destruir-los, oblidar-los, o arraconar-los.
Aquesta necessitat d’escriure passi el que passi
també serveix per fer coses estranyes, gairebé oníricament surrealistes,
aquells dies carregats de sentiment que es fan eterns a l’hora d’escriure’ls. I
serveix per adormir-se molt tard aquelles nits en què passes dues hores i mitja
escrivint.
L’escriptura, doncs, és la manera de viure
d’alguns. A més, el pas del temps fa adonar-se que moltes coses comencen i
acaben en l'escriptura.
Anna Gas Serra
