Escriure, per què?

Escriure, per què?

Escriure per viure. Dit d’aquesta manera podria semblar una mica exagerat, però és així almenys per alguns éssers estranys –m'hi incloc– que tenen la necessitat de plasmar paraules en el paper i fer un ús literari de gairebé tot allò que resulta interessant.

L’art d’escriure és potser un dels més peculiars, tot i que és un dels més coneguts. Encara que el món literari té molta força entre la societat pel que fa a la lectura, el nombre de persones que es dediquen a escriure per ofici és una mica més reduït. Jo diria que cada cop més, potser. O potser no. Però, per què hi ha persones que escriuen per plaer?

M’imagino que aquest és un assumpte que varia segons la persona: hi ha persones que comencen a escriure per reivindicar alguna cosa, per fer-se sentir; d’altres que ho fan perquè tenen imaginació, certa gràcia per explicar històries i val la pena que siguin llegits; d’altres que no s’hi dediquen professionalment però que els agrada escriure per a ells mateixos, potser inconscientment de manera terapèutica; d’altres que ho fan simplement per a passar l’estona d’una manera agradable, perquè gaudeixen escrivint; i hi ha persones que senten una necessitat d’escriure-ho tot. D’aquestes últimes en parlaré més endavant.

Sigui com sigui, l’escriptura és un món, una manera de viure diferent. Alguna cosa hi ha entre les persones que escriuen que –per més divers que sigui allò que escriuen– fa que mirin la vida d’una manera més especial, més atenta. D’aquí surt també la importància de mirar. Escriure, doncs, serveix per a expressar l’inefable, per a posar en ordre el que trobes quan mires endins i quan mires enfora. I aprofitar aquestes percepcions per a fer literatura. Hi ha, per exemple, poemes preciosos i ben diferents segons qui l’ha escrit, però darrere de cadascun s’hi amaga una persona amb més o menys formació que té una un punt de connexió en la seva manera de ser que el fa semblant als altres, perquè ha decidit captar un instant, un record, un sentiment elegíac, un amor, una guerra, una Guerra, una vida... Ha decidit deixar-ne constància d’una de les maneres més belles: amb paraules.

L’escriptor atent té una mena de cervell-esponja, capaç d’acumular vivències personals o alienes, guardar-les prudencialment i usar-les per crear. Una bona manera de començar és observant. A partir d’aquí, la literatura de ficció ofereix un ampli ventall de gèneres i d’històries diferents gràcies a la diversitat de persones que habitem aquest món. Gràcies a això, podem llegir des de novel·les de terror fins a la més brillant literatura eròtica.

A més de l’entreteniment que pot suposar per a la gent, com a aspecte secundari, l’essència de l’escriptor viu a dintre de cada individu. Mentre hi ha persones que escriuen perquè gaudeixen escrivint, n’hi ha d’altres que ho fan per una necessitat que no se sap ben bé d’on prové, de vegades. Potser té una resposta fàcil: escriure per ser, per sentir que ets. Això pot portar a escriure fins i tot en els moments més dolorosos de l’existència.

Potser s’hi neix. Arriba un punt a la vida en què et qüestiones si has de començar a sentir qui ets, a conèixer-te de debò. Les circumstàncies que ens envolten no són precisament el que afavoreix aquesta immersió personal necessària per arribar a conèixer la veritat oculta, per això l’escriptura és el recer d’aquells que volen morir sabent una mica més, i morir havent viscut més.

És possible que hi hagi fins i tot una manera d’anticipar escriptors: sense saber ben bé què busquen, hi ha personetes que des de petites escriuen per recordar un dia que va ser important, o escriuen cartes d’amor per encisar algú, o creuen que la millor manera de fer un regal és incloent-hi paraules. Si a més queden escrites i no “se les emporta el vent”, ja es pot considerar un dels millors regals que pots fer. Potser tot comença amb una sensibilitat especial... No obstant això, també existeixen els anti-lletres, que consideren avorrit i poc valuós un obsequi així, però aquest no és el cas dels escriptors. La literatura de no ficció és l’altre aspecte més fascinant del món de l’escriptura, i és ben cert que no tothom l’aprecia.

L’escriptura és, deixant de banda l’oralitat, la manera més bonica de transmetre els teus pensaments i sentiments a algú que estimes, ja sigui de manera directa o encriptada. A més, escriure serveix per a moltes coses a la vida d’algú. Serveix per pensar, créixer, riure, plorar, gaudir, imaginar, enamorar, enamorar-se, desenamorar-se, criticar, insultar, matar... És una arma potent, la paraula: tres versos et poden crucificar; una frase et pot fer viatjar d’una bufetada del cel a l’infern. Escriure és escurçar distàncies, o fer-ne abismes: una sola paraula et pot separar d’allò que desitges ferventment.

Aquests éssers que tenen una necessitat d’escriure són propensos a fer un diari. Aquesta és una altra escriptura que se separa força de la resta pel que fa al protagonista, per exemple, si és que n’hi ha algun. El fet de relatar la jornada diàriament és una presa de consciència tremendament important. A més, arriba un moment en què t’adones que has perdut el temps deixant passar els dies sense escriure, sense deixar constància dels moments, que el temps mateix va tornant borrosos fins a esborrar-los, de vegades. Amb el pas del temps, allò que un dia et semblava la vida, passa a ser un record guardat en uns fulls que seran recuperats quan sigui el moment. Entre aquests fulls s’hi amaguen diverses vides, i són un tresor que et permet tornar enrere i “reviure” instants tal com els vas percebre una vegada. Més encara, et permet veure com ja no sents el que senties quan ho vas escriure, perquè aquests fulls ja han passat pel sedàs del Temps.

Així doncs, l’escriptura també serveix per “intertextualitzar-se” –qui sàpiga de què parlo m’entendrà–, i viure històries d’una manera intensa. Serveix per indagar a fons en les relacions privades, en aquelles relacions humanes que normalment no mencionem però que hi són. Serveix per deixar anar l’ésser passional que som  sense que ningú ens ho pugui prohibir. De vegades serveix també per a comunicar-se d’una manera que no és permesa verbal o físicament. No tothom té la profunditat, l’habilitat o la gràcia per destriar textos. A més, una cosa molt important que et fa veure l’escriptura de conèixer la veritat en tu mateix és que fa adonar-te d’algunes coses que podries haver passat per alt o no considerat transcendentals, prendre consciència del que és realment vàlid en aquests anys d’existència que anomenem vida.

Aquesta necessitat és de vegades cruel. Fins i tot en aquells moments devastadors en què arribes a plantejar-te deixar-ho tot, no escriure més i oblidar-te fins i tot de qui ets (o creus que ets), aquesta necessitat imperiosa que obliga a escriure persisteix. Serà potser perquè l’escriptor es va formant com a persona fins i tot essent capaç d’escriure –i per tant reviure– uns instants demolidors amb els quals l’únic que vol fer és destruir-los, oblidar-los, o arraconar-los. 

Aquesta necessitat d’escriure passi el que passi també serveix per fer coses estranyes, gairebé oníricament surrealistes, aquells dies carregats de sentiment que es fan eterns a l’hora d’escriure’ls. I serveix per adormir-se molt tard aquelles nits en què passes dues hores i mitja escrivint.

L’escriptura, doncs, és la manera de viure d’alguns. A més, el pas del temps fa adonar-se que moltes coses comencen i acaben en l'escriptura.

Anna Gas Serra