Compartint l'absència amb Rosa Leveroni

L'absència és neguit, és dolor. Compartir-la amb Rosa Leveroni és una manera d'ablanir-la.

Passen les hores de la nit, tan lentes

Passen les hores de la nit, tan lentes,

mentre jo resto immòbil,

en la platja del llit,

despulla abandonada

del naufragi sens fi.

Tot dorm, i jo desperta,

,

m’endinso en els camins

del que va ésser un temps

sense retorns,

i l’enfilall desgrano

d’allò que em fou plaer

i que em fou pena.

Records, només records

que van fonent-se

deixant-me les mans buides

i tan fredes!

Pàl·lides ombres

d’aquest neguit que em mena

sense saber a on...

Què cerco encara?

No et tinc a tu per fer-me companyia

d’amor i de plaer i en la tendresa?

No m’has donat, content,

tot el que desitjava

fins a fer-me plorar de tanta joia?

Què cerco, doncs?

Jo, què voldria?

Però el turment no cessa

i porto dintre meu

per fer-me companyia

de l’estimar infinit

que voldria ésser terra

aire i sol, mar i estrella,

So we beat on, boats against the current,
borne back ceaselessly into the past.

perquè tu fossis més meu

perquè jo fos més teva.

Absència

Rosa encesa del desig,

com m'esgarrinxes els llavis,

i sóc tan lluny de l'amat!

Sols tinc la mar per companya;

ella bé prou que em somriu

dins la cala arredossada.

Em somriuen els estels

i la lluna niquelada,

el campanar cimejant

i la vela ben inflada,

i la gavina en ple vol

i el peix fugint de la xarxa...

Rosa encesa del desig:

com m'esgarrinxes els llavis!

Si sóc tan lluny de l'amat

res dintre meu ja no canta.

Anna