diumenge, 8 de desembre del 2013

Per Nadal, La dàlia incrèdula

S’acomiada del boixac, el pensament i el ciclamen. Deixa enrere els pigments que han colorat les seves últimes hores per endinsar-se en el gèlid sentiment que el matrimoni li fa revenir. Acaba d’ablanir-se amb la pel·lícula que no pot faltar per Nadal: Love Actually. Es promet que abans de deixar aquest viure injust la compartirà amb ell. I potser aleshores, només si el matrimoni ja es panseix, l’agonia de veure l’amor esplendorós deixarà de ser el suplici de l’absència per tornar-se el bes més dolç de la viola. Aquest perfum fràgil de flor d’ametller, quin anhel més punyent!
Pensa que aquesta època hauria de ser-li un regal de sinceritat. Com aquelles línies finalment declarades en el film: Just because it’s Christmas (and at Christmas you tell the truth)... Però la dàlia no rep veritats, sinó assots de grisor i verins de matrimoni. L’han tornat incrèdula. Només vessa espines de sal i deixa que la gelada li oprimeixi el pit. Al cap i a la fi, l’única certesa és la rapidesa amb què la buidor l’omple. Es limita a repetir-se aquella cançó que l’ha calat fa uns minuts: «And I won’t go, I won’t sleep, I can’t breathe until you’re resting here with me». Here with me, de Dido.
Ni el Nadal serà suficient, pensa. Un cop més les nits passaran en va, solcades de mancances. Envellirà amb la fosca coercitiva. Les dues, agafades de la mà, caminaran cap a la desesperança deixant a cada petjada un rastre esborradís. I el sol seguirà ponent-se per l’oest i els ocells seguiran volant enllà de les finestres i la viola seguirà avivant els hiverns.

Però la dàlia no venç el fred.



Anna

diumenge, 24 de novembre del 2013

Compartint l'absència amb Rosa Leveroni

L'absència és neguit, és dolor. Compartir-la amb Rosa Leveroni és una manera d'ablanir-la.

Passen les hores de la nit, tan lentes

Passen les hores de la nit, tan lentes,
mentre jo resto immòbil,
en la platja del llit,
despulla abandonada
del naufragi sens fi.
Tot dorm, i jo desperta,
,

m’endinso en els camins
del que va ésser un temps
sense retorns,
i l’enfilall desgrano
d’allò que em fou plaer
i que em fou pena.
Records, només records
que van fonent-se
deixant-me les mans buides
i tan fredes!
Pàl·lides ombres
d’aquest neguit que em mena
sense saber a on...
Què cerco encara?
No et tinc a tu per fer-me companyia
d’amor i de plaer i en la tendresa?
No m’has donat, content,
tot el que desitjava
fins a fer-me plorar de tanta joia?
Què cerco, doncs?
Jo, què voldria?
Però el turment no cessa
i porto dintre meu
per fer-me companyia
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra
aire i sol, mar i estrella,
So we beat on, boats against the current,
borne back ceaselessly into the past.
perquè tu fossis més meu
perquè jo fos més teva.

Absència

Rosa encesa del desig,
com m'esgarrinxes els llavis,
i sóc tan lluny de l'amat!
Sols tinc la mar per companya;
ella bé prou que em somriu
dins la cala arredossada.

Em somriuen els estels
i la lluna niquelada,
el campanar cimejant
i la vela ben inflada,
i la gavina en ple vol
i el peix fugint de la xarxa...

Rosa encesa del desig:
com m'esgarrinxes els llavis!
Si sóc tan lluny de l'amat
res dintre meu ja no canta.

Anna

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Escriure, per què?


Escriure, per què?

Escriure per viure. Dit d’aquesta manera podria semblar una mica exagerat, però és així almenys per alguns éssers estranys m'hi incloc que tenen la necessitat de plasmar paraules en el paper i fer un ús literari de gairebé tot allò que resulta interessant.
L’art d’escriure és potser un dels més peculiars, tot i que és un dels més coneguts. Encara que el món literari té molta força entre la societat pel que fa a la lectura, el nombre de persones que es dediquen a escriure per ofici és una mica més reduït. Jo diria que cada cop més, potser. O potser no. Però, per què hi ha persones que escriuen per plaer?

M’imagino que aquest és un assumpte que varia segons la persona: hi ha persones que comencen a escriure per reivindicar alguna cosa, per fer-se sentir; d’altres que ho fan perquè tenen imaginació, certa gràcia per explicar històries i val la pena que siguin llegits; d’altres que no s’hi dediquen professionalment però que els agrada escriure per a ells mateixos, potser inconscientment de manera terapèutica; d’altres que ho fan simplement per a passar l’estona d’una manera agradable, perquè gaudeixen escrivint; i hi ha persones que senten una necessitat d’escriure-ho tot. D’aquestes últimes en parlaré més endavant.

Sigui com sigui, l’escriptura és un món, una manera de viure diferent. Alguna cosa hi ha entre les persones que escriuen que –per més divers que sigui allò que escriuen– fa que mirin la vida d’una manera més especial, més atenta. D’aquí surt també la importància de mirar. Escriure, doncs, serveix per a expressar l’inefable, per a posar en ordre el que trobes quan mires endins i quan mires enfora. I aprofitar aquestes percepcions per a fer literatura. Hi ha, per exemple, poemes preciosos i ben diferents segons qui l’ha escrit, però darrere de cadascun s’hi amaga una persona amb més o menys formació que té una un punt de connexió en la seva manera de ser que el fa semblant als altres, perquè ha decidit captar un instant, un record, un sentiment elegíac, un amor, una guerra, una Guerra, una vida... Ha decidit deixar-ne constància d’una de les maneres més belles: amb paraules.


L’escriptor atent té una mena de cervell-esponja, capaç d’acumular vivències personals o alienes, guardar-les prudencialment i usar-les per crear. Una bona manera de començar és observant. A partir d’aquí, la literatura de ficció ofereix un ampli ventall de gèneres i d’històries diferents gràcies a la diversitat de persones que habitem aquest món. Gràcies a això, podem llegir des de novel·les de terror fins a la més brillant literatura eròtica.

A més de l’entreteniment que pot suposar per a la gent, com a aspecte secundari, l’essència de l’escriptor viu a dintre de cada individu. Mentre hi ha persones que escriuen perquè gaudeixen escrivint, n’hi ha d’altres que ho fan per una necessitat que no se sap ben bé d’on prové, de vegades. Potser té una resposta fàcil: escriure per ser, per sentir que ets. Això pot portar a escriure fins i tot en els moments més dolorosos de l’existència.

Potser s’hi neix. Arriba un punt a la vida en què et qüestiones si has de començar a sentir qui ets, a conèixer-te de debò. Les circumstàncies que ens envolten no són precisament el que afavoreix aquesta immersió personal necessària per arribar a conèixer la veritat oculta, per això l’escriptura és el recer d’aquells que volen morir sabent una mica més, i morir havent viscut més.

És possible que hi hagi fins i tot una manera d’anticipar escriptors: sense saber ben bé què busquen, hi ha personetes que des de petites escriuen per recordar un dia que va ser important, o escriuen cartes d’amor per encisar algú, o creuen que la millor manera de fer un regal és incloent-hi paraules. Si a més queden escrites i no “se les emporta el vent”, ja es pot considerar un dels millors regals que pots fer. Potser tot comença amb una sensibilitat especial... No obstant això, també existeixen els anti-lletres, que consideren avorrit i poc valuós un obsequi així, però aquest no és el cas dels escriptors. La literatura de no ficció és l’altre aspecte més fascinant del món de l’escriptura, i és ben cert que no tothom l’aprecia.

L’escriptura és, deixant de banda l’oralitat, la manera més bonica de transmetre els teus pensaments i sentiments a algú que estimes, ja sigui de manera directa o encriptada. A més, escriure serveix per a moltes coses a la vida d’algú. Serveix per pensar, créixer, riure, plorar, gaudir, imaginar, enamorar, enamorar-se, desenamorar-se, criticar, insultar, matar... És una arma potent, la paraula: tres versos et poden crucificar; una frase et pot fer viatjar d’una bufetada del cel a l’infern. Escriure és escurçar distàncies, o fer-ne abismes: una sola paraula et pot separar d’allò que desitges ferventment.

Aquests éssers que tenen una necessitat d’escriure són propensos a fer un diari. Aquesta és una altra escriptura que se separa força de la resta pel que fa al protagonista, per exemple, si és que n’hi ha algun. El fet de relatar la jornada diàriament és una presa de consciència tremendament important. A més, arriba un moment en què t’adones que has perdut el temps deixant passar els dies sense escriure, sense deixar constància dels moments, que el temps mateix va tornant borrosos fins a esborrar-los, de vegades. Amb el pas del temps, allò que un dia et semblava la vida, passa a ser un record guardat en uns fulls que seran recuperats quan sigui el moment. Entre aquests fulls s’hi amaguen diverses vides, i són un tresor que et permet tornar enrere i “reviure” instants tal com els vas percebre una vegada. Més encara, et permet veure com ja no sents el que senties quan ho vas escriure, perquè aquests fulls ja han passat pel sedàs del Temps.

Així doncs, l’escriptura també serveix per “intertextualitzar-se” –qui sàpiga de què parlo m’entendrà–, i viure històries d’una manera intensa. Serveix per indagar a fons en les relacions privades, en aquelles relacions humanes que normalment no mencionem però que hi són. Serveix per deixar anar l’ésser passional que som  sense que ningú ens ho pugui prohibir. De vegades serveix també per a comunicar-se d’una manera que no és permesa verbal o físicament. No tothom té la profunditat, l’habilitat o la gràcia per destriar textos. A més, una cosa molt important que et fa veure l’escriptura de conèixer la veritat en tu mateix és que fa adonar-te d’algunes coses que podries haver passat per alt o no considerat transcendentals, prendre consciència del que és realment vàlid en aquests anys d’existència que anomenem vida.

Aquesta necessitat és de vegades cruel. Fins i tot en aquells moments devastadors en què arribes a plantejar-te deixar-ho tot, no escriure més i oblidar-te fins i tot de qui ets (o creus que ets), aquesta necessitat imperiosa que obliga a escriure persisteix. Serà potser perquè l’escriptor es va formant com a persona fins i tot essent capaç d’escriure –i per tant reviure– uns instants demolidors amb els quals l’únic que vol fer és destruir-los, oblidar-los, o arraconar-los. 

Aquesta necessitat d’escriure passi el que passi també serveix per fer coses estranyes, gairebé oníricament surrealistes, aquells dies carregats de sentiment que es fan eterns a l’hora d’escriure’ls. I serveix per adormir-se molt tard aquelles nits en què passes dues hores i mitja escrivint.

L’escriptura, doncs, és la manera de viure d’alguns. A més, el pas del temps fa adonar-se que moltes coses comencen i acaben en l'escriptura.

Anna Gas Serra

divendres, 18 d’octubre del 2013

Celebrar un aniversari, recordar-lo, escoltar-lo


Un cop a l'any celebrem que ens apropem a la mort. O celebrem que fa anys que vam néixer. Som curiosos, els humans.


Però certament és bonic que una vegada en 365 dies siguis protagonista de la insignificància en què vivim rutinàriament.

Volia recordar l'Aniversari de l'any passat amb aquest vídeo que em va dedicar algú amb un somriure. El sentiment d'aquest any es resumeix en aquests versos meus d'una poesia inèdita:


Que jo vull celebrar cada dia
amb tu; no veus que t’ho imploro
a sofrents crits silenciosos?
Vull que em besis a la nit,
i no deixis cap tros
de la meva pell sense besar,
amor, estimat meu, demora-t’hi.
Mossega’m la boca ferotgement,
que els teus llavis escalfin els meus,
que hi pugui olorar la teva saliva.
Arrapa’t al meu coll anhelós,
però abans que ens arribi
l’hora de marxar, vida.
Ai, si fos l’ala platejada
que se’ns endurà l’alè,
fos el dard emmetzinat
que m’has clavat al cor!...
Ho fos tot menys oblit.


Per molts anys, vida!

Anna