El clímax del febrer: la florida de l'ametller

El febrer porta amb ell un espectacle visual únic: la florida dels ametllers.

Qualsevol que hagi pogut presenciar aquell matí en què, de sobte, aquelles branques han quedat repletes de lluminositat, de puresa, d'humilitat, sabrà què vull dir.

Fa ben poc que m'he adonat de la importància que pot tenir l'aparició d'aquesta flor en ple hivern. I és que, si no vaig errada, els ametllers són els primers arbres que floreixen. Inauguren la primavera, enuncien que ja s'apropa, que l'hivern va perint. I justament quan fa tant de fred i els paisatges són, en certa manera, tristos, la flor rosadament blanca dóna a l'ambient un aspecte miraculós, apassionant, preciós.

És digne de visualitzar, un paisatge hivernal amb ametllers.

Ahir mateix, ben d'hora, ben d'hora, vaig anar a la "muntanya" de la ciutat, i vaig gaudir d'un paisatge poc familiar: una part de Barcelona coberta de neu. Quin espectacle visual!

I vaig buscar l'arbre més bonic, i el vaig trobar. I vaig capturar instants, i en vaig gaudir moltíssim. M'atreviria a dir que va ser el moment més bonic en dies. D'alguna manera, la sensació de neu verge enfonsant-se sota les botes, el fred perforant-te els ossos de les mans, el vent colpejant-te la cara i l'admiració per aquests arbres, donen una energia positiva impressionant. Una gran manera de començar el dia, per aquells que no ho hagin provat mai...

Us deixo amb unes fotografies de la meva mà i un haiku inspirat en el matí d'ahir. Al final, gaudiu també del poema Els ametllers de Sarrià, de Josep Carner.

         branca sospesa

         el precipitat gèlid

         caigut del somni

Fotografies i haiku d'Anna Gas Serra


ELS AMETLLERS DE SARRIÀ

Ja que el gener és tan clar
dixeu-me ara cantar
amb veu molt pia 
dels ametllers que hi ha 
perduts per Sarrià
la lletania.

Un ametller, l’hereu,
flor davant mar ja treu
a la carena:
primera flor que hom veu! 
Voldria anar a ton peu
una sirena.

Oh presoner diví, 
ametller d’un jardí,
de faç malalta! 
Llences flors a desdir 
només que de sentir
l’infant que salta.

Tu, l’ametller més franc, 
on t’improvises, blanc,
¿qui t’hi cobeja? 
Ets al pendís de fang, 
penjat sobre un barranc
que el tren sacseja.

Tu, menut arbrissó, 
t’enroses, bon minyó,
com de carícies, sense esma ni corcó,
ametller del racó
d’unes novícies.

Ametller temorenc! 
Rerassagat d’un reng,
tot t’aclapara, 
l’argila, que es fa un trenc, 
i el garrofer negrenc
i l’atzavara.

Tu ets el més humanal; 
vora un porxo lleial
hom et destria; 
amic de son brancal, 
fas un vel nupcial
a la masia.

Ametller d’un gran hort: 
la col, d’un aire absort,
l’herba en frisances, 
el gos i sa consort,
el vell penell retort, 
miren com danses.

Carner, Josep. Els ametllers de Sarrià 

Anna

El món groc, d'Albert Espinosa

El món groc, d'Albert Espinosa

Fa dues setmanes i uns dies vaig veure El món groc en un prestatge de l'fnac i em va atreure immediatament. Ja n'havia sentit a parlar una mica i, pel que m'havien dit i el que vaig llegir a la contraportada del llibre - i el seu preu assequible, per què no dir-ho? - no m'ho vaig pensar dos cops i el vaig comprar. 

Aleshores, en un rampell d'interès i curiositat, fa dues setmanes el vaig obrir. I el vaig acabar fa dues setmanes menys un dia. En certa part em sap greu haver-lo llegit tan ràpidament, però és inevitable: és una lectura amena, interessant i atractiva. 

He de dir que el que m'hi he trobat a dintre no és ni de bon tros el que hi esperava: és millor, és diferent. Per començar, la frase de la portada "Si creus en els somnis, es faran realitat", és enganyosa. M'atreviria a dir que és més aviat per atraure el públic que per englobar tot el que hi ha entre aquestes 169 pàgines. De fet, seria difícil trobar-ne una que ho fes. 

Aquest no és un llibre d'autoajuda ni molt menys, ni tampoc un llibre de com superar el càncer, o de com l'Albert ho va fer, sinó de tot el que va aprendre amb l'experiència de la seva malaltia. I realment t'hi trobes sorpreses, aquí dins. Està clar que l'Albert és un home original, peculiar en el bon sentit. I molt valent i optimista. I és potser això el que transmet des del color de la portada, a més de tenir un sentit clar per l'última part del llibre, ELS GROCS. 

És ben divertit trobar-te aquelles invencions dels seus amics de l'hospital i ell, totes ben trobades i fetes amb un valor impropi d'uns nois de la seva edat. Òbviament, ell i els seus col·legues no vivien una vida "normal" per la gent de la seva edat. 

El sentit que l'autor dóna a la línia de la portada és diferent del que s'acostuma a donar a una frase com aquesta, que sovint porta a il·lusions i només això, sense arribar a ser fets. "Creure i crear són dues paraules que s'assemblen, i s'assemblen tant perquè en realitat estan molt, molt a prop".

Citaré aquí algunes de les frases que més m'han agradat o cridat l'atenció. Fan pensar:

"Primer cal conèixer el contrincant; tot seguit, investigar-lo, i finalment lluitar". (Pàg. 49)

"De vegades dubto si connecto el mòbil, l'ordinador o la cama. Em fa l'efecte que és un privilegi poder tenir aquests dubtes". (Pàg. 55)

"Les matinades uneixen tant que fan que gosis confessar desitjos i somnis inconfessables. Al cap de l'estona arriba el dia i amb la llum... Amb la llum... De vegades el penediment". (Pàg. 63)

"Per què ara ens sembla que tenim dret a jutjar allò que ell (el teu jo antic) va decidir?" (Pàg. 75)

"Troba allò que t'agrada mirar i mira-ho". (Pàg. 80)

"Els somnis són el nord del món sencer. Si els fas realitat, hauràs d'anar al sud". (Pàg. 86)

"M'encanta quan descobreixo passió; la passió és el que m'interessa més". (Pàg. 91)

"Per això moltes relacions personals es basen en les poques coses en comú que tenen els dos membres de la parella". (Pàg. 97)

"Les nits són el moment més groc del dia. M'encanten, les nits; permeten que gairebé tot es faci realitat". (Pàg. 107)

"Veure com es desperta una persona, qualsevol persona, crea una sensació de proximitat, de veure'l néixer, de veure'l tornar a la vida; això és comparable a mil, o més ben dit, a cent mil converses". (Pàg. 132)

"La bellesa és relativa. Per què la gent se sent atreta per la forma d'un crani, per un tipus de cos, per una manera de parlar, per una manera de mirar, per una manera de no mirar?" (Pàg. 143)

"No busqueu la mort, però no li tingueu por!" (Pàg. 167)

Avui ho deixo aquí. Realment recomano aquesta lectura. I recordeu, lectors, només cal fer una pregunta: vols ser el meu groc?

PS: rieu en veu alta quan llegiu la paraula festuc en el context en què s'hi troba!

Anna

L'haiku: el poema més breu del món

Fa dies que no actualitzo el blog i realment pot semblar que això és una iniciativa fallida, però doneu-me una mica de temps! Precisament per la manca de temps no puc dedicar-hi tanta estona com m'agradaria, però avui m'he il·luminat (suposo que hauran estat aquells pantalons vermells) i aprofito per parlar una mica del haiku o haikú, que és el que m'està traient (agradablement) temps aquests dies.

Un haiku és una de les composicions poètiques d'origen japonès més esteses, derivat de l'haikai, creat aquest antigament per la separació dels tres primers versos de la tanka. Es compon de tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes, tot i que en català és 4(+1), 6(+1) i 4(+1). És una excepció en el recompte habitual de la poesia: cada vers ha d'acabar en paraula plana i així comptar l'última síl·laba. Així ho digué Carles Riba. Tot i això, avui en dia hi ha molts poetes que no es cenyeixen a aquesta norma. Al cap i a la fi, el més important en un haiku és el que expressa amb el que no diu.

El haiku conté, en la seva brevetat, la totalitat de la vida. És veritat que ho fa des del que diu, però sobretot des del que no diu. Amb poques paraules fixa un instant. L'esperit del haiku fixat per Matsuo Bashô (1644-1694), és la novetat ("no segueixis les passes dels vells mestres; busca els que ells buscaren), la immediatesa ("el que ocorre aquí, ara"), la lleugeresa ("un bon haikai s'assembla a un riu poc profund on es veu la glera amb sorra"), la innocència ("per escriure haikai, busquin un nen d'un metre d'alçaca"), l'equilibri entre cultura i vida, entre el que és perenne i el que és efímer ("despertar-se al que és alt i retornar al que és baix") i, en definitiva, sinceritat ("el que ve del cor és bo...", "apren dels pins, dels bambús. Aprendre vol dir unir-se a les coses i sentir-ne la seva íntima naturalesa").

En general, han predominat els valors tradicionals, tant al Japó com a Occident, però l'haiku clàssic acusa un cert esgotament, tant en la forma com en el contingut i, en les últimes dècades, han sorgit o s'han revifat nous corrents, com el haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure. La clau està en mantenir l'esperit, que podria resumir-se en poques paraules: atenció, concisió, immediatesa, suggeriment, intuició i sensibilitat.

Haiku de Matsuo Bashô

Gràcies a un mestre contemporani del qual potser parlo més endavant, vaig començar a fer haikus fa cosa de dos mesos. És divertit, però sobretot, una cosa preciosa. Precisament jo, que no sóc una dona de poques paraules normalment, escrivint el poema més breu del món... Té sentit, en el fons.
Amb tres versos escrius un moment, per més "insignificant" que pugui semblar. Així doncs:

dues abelles ―
es va fent fonedissa
la brunzidera

Qui sap apreciar el caràcter efímer de tres versos amb un aire semblant a això i té una mínima gràcia per escriure, pot acabar considerant-se haijin algun dia, amb treball, dedicació i observació.







Avui us deixo aquí, lectors, perquè considereu aquest gènere com no ho havíeu fet abans.
I com diu ell, recordeu: "La vida és breu!"