El clímax del febrer: la florida de l'ametller

El febrer porta amb ell un espectacle visual únic: la florida dels ametllers.

Qualsevol que hagi pogut presenciar aquell matí en què, de sobte, aquelles branques han quedat repletes de lluminositat, de puresa, d'humilitat, sabrà què vull dir.

Fa ben poc que m'he adonat de la importància que pot tenir l'aparició d'aquesta flor en ple hivern. I és que, si no vaig errada, els ametllers són els primers arbres que floreixen. Inauguren la primavera, enuncien que ja s'apropa, que l'hivern va perint. I justament quan fa tant de fred i els paisatges són, en certa manera, tristos, la flor rosadament blanca dóna a l'ambient un aspecte miraculós, apassionant, preciós.

És digne de visualitzar, un paisatge hivernal amb ametllers.

Ahir mateix, ben d'hora, ben d'hora, vaig anar a la "muntanya" de la ciutat, i vaig gaudir d'un paisatge poc familiar: una part de Barcelona coberta de neu. Quin espectacle visual!

I vaig buscar l'arbre més bonic, i el vaig trobar. I vaig capturar instants, i en vaig gaudir moltíssim. M'atreviria a dir que va ser el moment més bonic en dies. D'alguna manera, la sensació de neu verge enfonsant-se sota les botes, el fred perforant-te els ossos de les mans, el vent colpejant-te la cara i l'admiració per aquests arbres, donen una energia positiva impressionant. Una gran manera de començar el dia, per aquells que no ho hagin provat mai...

Us deixo amb unes fotografies de la meva mà i un haiku inspirat en el matí d'ahir. Al final, gaudiu també del poema Els ametllers de Sarrià, de Josep Carner.

         branca sospesa

         el precipitat gèlid

         caigut del somni

Fotografies i haiku d'Anna Gas Serra


ELS AMETLLERS DE SARRIÀ

Ja que el gener és tan clar
dixeu-me ara cantar
amb veu molt pia 
dels ametllers que hi ha 
perduts per Sarrià
la lletania.

Un ametller, l’hereu,
flor davant mar ja treu
a la carena:
primera flor que hom veu! 
Voldria anar a ton peu
una sirena.

Oh presoner diví, 
ametller d’un jardí,
de faç malalta! 
Llences flors a desdir 
només que de sentir
l’infant que salta.

Tu, l’ametller més franc, 
on t’improvises, blanc,
¿qui t’hi cobeja? 
Ets al pendís de fang, 
penjat sobre un barranc
que el tren sacseja.

Tu, menut arbrissó, 
t’enroses, bon minyó,
com de carícies, sense esma ni corcó,
ametller del racó
d’unes novícies.

Ametller temorenc! 
Rerassagat d’un reng,
tot t’aclapara, 
l’argila, que es fa un trenc, 
i el garrofer negrenc
i l’atzavara.

Tu ets el més humanal; 
vora un porxo lleial
hom et destria; 
amic de son brancal, 
fas un vel nupcial
a la masia.

Ametller d’un gran hort: 
la col, d’un aire absort,
l’herba en frisances, 
el gos i sa consort,
el vell penell retort, 
miren com danses.

Carner, Josep. Els ametllers de Sarrià 

Anna