L'haiku: el poema més breu del món

Fa dies que no actualitzo el blog i realment pot semblar que això és una iniciativa fallida, però doneu-me una mica de temps! Precisament per la manca de temps no puc dedicar-hi tanta estona com m'agradaria, però avui m'he il·luminat (suposo que hauran estat aquells pantalons vermells) i aprofito per parlar una mica del haiku o haikú, que és el que m'està traient (agradablement) temps aquests dies.

Un haiku és una de les composicions poètiques d'origen japonès més esteses, derivat de l'haikai, creat aquest antigament per la separació dels tres primers versos de la tanka. Es compon de tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes, tot i que en català és 4(+1), 6(+1) i 4(+1). És una excepció en el recompte habitual de la poesia: cada vers ha d'acabar en paraula plana i així comptar l'última síl·laba. Així ho digué Carles Riba. Tot i això, avui en dia hi ha molts poetes que no es cenyeixen a aquesta norma. Al cap i a la fi, el més important en un haiku és el que expressa amb el que no diu.

El haiku conté, en la seva brevetat, la totalitat de la vida. És veritat que ho fa des del que diu, però sobretot des del que no diu. Amb poques paraules fixa un instant. L'esperit del haiku fixat per Matsuo Bashô (1644-1694), és la novetat ("no segueixis les passes dels vells mestres; busca els que ells buscaren), la immediatesa ("el que ocorre aquí, ara"), la lleugeresa ("un bon haikai s'assembla a un riu poc profund on es veu la glera amb sorra"), la innocència ("per escriure haikai, busquin un nen d'un metre d'alçaca"), l'equilibri entre cultura i vida, entre el que és perenne i el que és efímer ("despertar-se al que és alt i retornar al que és baix") i, en definitiva, sinceritat ("el que ve del cor és bo...", "apren dels pins, dels bambús. Aprendre vol dir unir-se a les coses i sentir-ne la seva íntima naturalesa").

En general, han predominat els valors tradicionals, tant al Japó com a Occident, però l'haiku clàssic acusa un cert esgotament, tant en la forma com en el contingut i, en les últimes dècades, han sorgit o s'han revifat nous corrents, com el haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure. La clau està en mantenir l'esperit, que podria resumir-se en poques paraules: atenció, concisió, immediatesa, suggeriment, intuició i sensibilitat.

Haiku de Matsuo Bashô

Gràcies a un mestre contemporani del qual potser parlo més endavant, vaig començar a fer haikus fa cosa de dos mesos. És divertit, però sobretot, una cosa preciosa. Precisament jo, que no sóc una dona de poques paraules normalment, escrivint el poema més breu del món... Té sentit, en el fons.
Amb tres versos escrius un moment, per més "insignificant" que pugui semblar. Així doncs:

dues abelles ―
es va fent fonedissa
la brunzidera

Qui sap apreciar el caràcter efímer de tres versos amb un aire semblant a això i té una mínima gràcia per escriure, pot acabar considerant-se haijin algun dia, amb treball, dedicació i observació.







Avui us deixo aquí, lectors, perquè considereu aquest gènere com no ho havíeu fet abans.
I com diu ell, recordeu: "La vida és breu!"